Aquesta és la primera vegada que exposa a les nostres comarques Antoni Debón. La sevua evolució pictórica ha anat des de geometrisme fins a l’abstració gestual, però actualement, quan ja ha fet els quaranta, está satisfet d’haver assolit un llenguatge propi de comunicació pictòrica, encara que no sigui definitiu, ja que es considera lliure de canviar, sempre en consonància amb la seva línea de recerca.

Efectivament aquesta mostra es be palès que es trobem davant de una obra reflexiva i meditada d’un grau de maduressa considerable. Una obra que podem incloure dins de les corrents d’avantguarda conceptual però amb trets ben personals. Un art on els elements de contingut no implique necessàriament una renúncia a l’expresivitat de la forma, tot i que dins de una mesurada contenció d’accents.

Les obres més interesants, de fet la majoria, són unitats deqüencials, conjunts modilats quasi com a políptics que es poden llegar pas a pas, o bé simultàneament. En ells el signe, la imatge -sovint seriada- el buit, conviuen en perfecte equillibri amb un suport no gens neutre: la fusta – nvellida amb emprentes i taques casuals- amb les seves qualitats intrínseques de textura i calidesa, les quals quedem emfatitzades per la monocromica dominant i/o l’absència de color. En canvi, a d’altres la seqüencia rítmica es trenca dràsticament per la irrupció del color, vermell fosc o negre, absolutament plans, que s’oposen a la imatje i alhora la complementen.

Una contem`laciò pasada i oberta permetrà a l’espectador copsar la sintesi entre racionalitat i sensibilitat assolida per aquest artista valencià, portser la seva més valuosa i personal consecució.

Raquel Medina ( ACCA-AICA )